La conferència fou impartida el dimecres dia 8 de juny

Per Xavier Chavarria.

Musicòlleg. Crític musical. Locutor-redactor de Catalunya Música.

Mozart era, aparentment, una persona poc implicada en els capteniments socials del seu temps, poc compromesa amb els ideals i la lluita de classes que era apunt d’esclatar. Però algunes de les seves obres contenen una poderosa càrrega ideològica que prefigura la nova societat que s’albira, els profunds canvis que trastocaran per sempre més occident (i de retruc, el món sencer). Mozart va més enllà i imagina un món nou, diferent al que li ha tocat patir, més ambiciós que el que proposen els il·luminats, els revolucionaris i els “guillotinaires”, gairebé diví. I aquest món somiat, aquesta nova humanitat ens la revela en una obra de maduresa (si es pot parlar de maduresa als 35 anys!): l’òpera La flauta màgica.

La flauta màgica és l’última òpera de W. A. Mozart i va ser estrenada a Viena el 30 de setembre de 1791, al teatre popular Auf der Wieden, dos mesos abans de la mort del compositor. És un Singspiel (òpera còmica, en alemany) en dos actes, amb llibret d’Emmanuel Schikaneder, que era actor, cantant i l’empresari del teatre on es va estrenar.

L’acció de La Flauta màgica transcorre en un imaginari antic Egipte on el sacerdot d’Isis, Sarastro, condueix els homes cap a la recerca de la veritat a través d’un ritual d’iniciació plenament integrat en la simbologia maçònica, amb un sentit general de purificació: l’home natural, instintiu, poruc i submís es converteix en l’home espiritual, ple d’amor i de coratge, i tocat per la raó i la llum: una llum que també havia estat l’estendart del racionalisme il•lustrat del segle XVIII.

Mozart pertanyia a la maçoneria des de feia sis anys: havia ingressat a la societat Die Wohltätigkeit (La beneficència) el 14 de desembre de 1784. Però aquells últims anys havien estat convulsos i inquietants per a la germandat, que era víctima d’una campanya de desprestigi pel fet de donar suport i inspirar-se en la revolució francesa, i a qui s’acusava d’haver instigat i preparar activament i en secret una subversió revolucionària a l’Imperi germànic. Per a Mozart, La flauta màgica va ser com un desgreuge, una espècie d’apologia de l’esperit reformista, aperturista i il·lustrat que havia regit els deu anys de mandat de Josep II.

Des del seu inici, aquesta òpera ens mostra un veritable ritual maçònic, des de que s’aixeca el teló i fins i tot en l’obertura. Els personatges de La flauta no són entitats individuals amb personalitat pròpia sinó abstraccions, dimensions còsmiques, justificades pel missatge i el significat que porten. Mozart atorga el protagonisme de La Flauta Màgica a un home i d’una dona, una parella perfecta preparada per endinsar-se en els camins del coneixement i la saviesa, a través de la iniciació maçònica i en el si d’un amor perfecte. Tamino i Pamina, els protagonistes de La flauta màgica, seran aquesta parella ideal, dos éssers lliures i nets d’ànima units per un amor pur, sincer i cast que, amb força de voluntat i fe, busquen la llum (saviesa) a través de la foscor (ignorància), i acaben superant amb èxit les proves rituals que els han presentat. Ells són l’al·legoria del poble que lluita contra el poder despòtic de l’antic règim (la Reina de la nit) i que busca la llibertat a través del coneixement, en absoluta igualtat (només hi cal afegir la fraternitat!). Aquesta és una obra de canvis, d’extrems que es toquen, d’encontres impossibles que s’acaben trobant i reconciliant gràcies al procés que viuen tots els elements: canvis de forces malèfiques i benéfiques, de claretat i obscuritat, de vida i de mort, d’originals i de còpies (amb el model i el seu doble), de béns materials contra significació espiritual, de paraules i promeses amb silencis, de símbols entre ells, d’injúries i malediccions contra carícies i afalacs, de sagrat i profà, d’animal i humà.

La música de La flauta màgica també presenta diversos indicis de filiació maçònica: l’exemple més evident i recurrent és el número tres, número sagrat de la maçoneria, que apareix en diversos passatges de l’òpera amb aspectes ben diferents, des de la tonalitat (Mi bemoll major, amb tres bemolls a l’armadura) fins a les tres dames que salven Tamino a l’inici de l’òpera, des del temple en forma de piràmide fins a les aparicions dels tres noiets màgics o la recurrent seqüència de tres acords que esquitxa l’obra sencera. La flauta màgica és, doncs, un alegat en favor de la maçoneria, a qui Mozart vol defensar de la demagògia i la persecució que patia en aquella època per part dels jacobins austríacs, del poder despòtic i dels aires involucionistes que l’emperador Josep II no va poder frenar en iniciar-se la revolució francesa. Per tant, no us l’escolteu com una òpera més, no és una simple obra mestra de la música: empapeu-vos i deixeu-vos seduir pel missatge humanista que Mozart li va inocular. És molt més que la primera gran òpera alemanya de la història (segons paraules de Beetthoven i Wagner): La flauta màgica és un crit d’esperança en la humanitat.