La conferència fou impartida el dimecres 5 de desembre 2012

I ARA QUE HEM DE FER ?

Sr. Joan MAJÓ i CRUZATE

Ex alcalde de Mataró - Ex ministre d’Industria

Què vol dir sortir de la crisi ?

Senzillament ha de créixer el PIB (Producte Interior Brut).

Es diu que potser al 2014 remuntarem un xic però això no serà sortir de la crisi perquè encara no es crearan més llocs de treball dels que es destrueixen actualment. Cal pensar en la gent jove. Cada any n’hi ha més que s’haurien d’incorporar en el món laboral per tant, de moment, el nombre d’aturats no disminuirà durant uns quants anys.

És del tot evident que mentre  l’atur no baixi no podem començar a sortir de la crisi. I també  hem de tenir en compte l’atur estructural que Espanya ja tenia quan tot anava tant bé. Més o menys teníem uns 2 milions de persones a l’atur.

Per tant, sense cap dubte, el problema fonamental de la crisi és l’ATUR.

Per altra banda hem de ser molt conscients que la situació econòmica que teníem el 2007-2008 no la tornarem a tenir mai més perquè no era real, no responia a la realitat.

Com va ser que arribéssim a aquella situació ?

Fonamentalment perquè varem fer dues coses que no es poder fer mai:

-    Viure del crèdit. L’endeutament era excessiu perquè amb l’entrada a la Comunitat Europea els tipus d’ interès a Espanya varen caure moltíssim. En aquell moment tothom es va hipotecar a menys cost, i de grans quantitats, però a llarg termini.

-    Crèdit pel consum i no per la inversió. Si bona part de tot aquest endeutament hagués servit per serveis públics i socials necessaris per una millora general de la societat, hauria estat productiu però va servir pel consum i per l’especulació immobiliària.  I això mateix varen fer les Administracions. Es varen endeutar per fer grans serveis, grans infraestructures, com tots sabem, i que més d’una no serveix per res, que sols ens reporten despeses o són insolvents del tot. Tot el país gastava com si fóssim un país ric, però NO l’érem. Vam arribar a ser capdavanters d’Europa en moltes despeses .

L’economia privada demanava el crèdit per invertir en el sector immobiliari amb l’objectiu d’especular.

En aquells moments es construïen unes vuit-centes mil vivendes a l’any quan en realitat només se’n necessitaven unes tres-centes cinquanta mil. La diferència era per inversió especuladora. Que no tots es venien i que tampoc es pagaven .

I això es va fer al fer al llarg d’anys !!!  No obstant ,  la “bombolla” va trigar a petar.

Quan va petar la bombolla?

Va petar quan la situació financera va esclatar provocada per la desregularització del diner. I començà la “titularització del deute”. O sigui fer “trossets” del deute per sota del seu valor i escampar-ho per poder cobrar-lo. Aquests títols van començar a EEUU però aviat eren arreu.

Els bancs estaven carregats de “productes tòxics” i va ser un dels bancs més importants dels EEUU el primer que va fer fallida i darrere d’ell n’hi varen anar molts més de tot el món però especialment els europeus. Molts països d’Europa varen salvar els seus Bancs injectant-hi milions i milions d’euros. Els bancs d’Espanya no havien comprat actius tòxics perquè en aquells moments ningú estalviava. Aquí varem tenir la crisi immobiliària, que aviat es va veure que era molt més forta del que creien.

L’any 2008, Espanya era el país més endeutat del mon en termes per càpita en deute privat. Era una economia especulativa basada en l’endeutament.

Arrel de tot això s’acaba l’economia del crèdit i entrem en una recessió molt important.

El problema fonamental és que aquesta crisi no és com les altres que hem sofert. Aquesta ens presenta dos aspectes importants a tenir en compte:

1) La crisi financera interna deguda a tots els productes tòxics creats pels mateixos bancs i els grans estocs d’immobles procedents de les hipoteques amb un cert valor inicial i molt desvalorat actualment ja que els preus s’havien inflat per poder augmentar la quantitat final de la hipoteca.

També l’aturada de la construcció va multiplicar l’efecte en general: empreses de subministres de tota classe per les obres van fer fallida, cosa que va comportar una augment impressionant i immediat  de l’atur.

2) La crisis de Grècia que ha posat en evidència que l’Estat no és segur al no poder pagar el seu Deute.

Tot això ha complicat molt el procés a Espanya. Espanya ha de desendeutar-se i necessita elements d’ajuts però poc a poc sense provocar un col·lapse perquè estem pagant el Deute amb uns interessos molt alts.

Quan vam entrar a Europa, érem per sota del nivell mitjà de tots els països, però els anys 90-2000 havíem arribat a nivells europeus, però no varen augmentar els impostos, tot i que teníem uns serveis molt alts.

Doncs què hem de fer ?

Hem de fer accions en que es pensi bé el què cal reduir i no afecti sempre als mateixos sectors de la població. S’han de fer retallades però han de ser més selectives. S’han de fer unes polítiques amb una major comprensió dels objectius i sobre tot de les conseqüències.

Hem de pressionar fort perquè el nostres governs siguin més exigents a Europa demanant que la Unió monetària ha de portar una Unió Econòmica. Tots els governs dels països de la Unió Europea haurien de ser capaços d’acceptar-ho. Demanar a EUROPA que les eines que no fan servir i que encara no ens han traspassat ho facin per poder treballar millor.

Els hem de passar les competències i els governs ho han d’entendre.

El procés d’una Unió Europea potent és una forta debilitació dels estats.