La conferència fou impartida el dimecres 28 de desembre de 2012

EL GRAN MUSICAL AMERICÀ II

Albert Beorlegui i Tous

Advocat i periodista. Comentarista cinematogràfic.

L’inici  del cinema sonor va ser l’any 1927 amb “El cantor de jazz” amb uns mitjans molt precaris, moltes dificultats i sense doblatge. Però aviat va millorar i l’any 1933 ja teníem els primers musicals com “La calle 42”, “Vampiresas” i d’altres. Dins la conferència anterior vam arribar fins l’any 1939 que es considera el millor any d’aquells temps amb “El Mago de Oz”, “Lo que el viento se llevó”, “El caballero de la espada” que son algunes d’aquelles obres inoblidables.

Però arriba la guerra i la industria del cinema ho enfoca treballant pel país amb pel•lícules bel•licistes per justificar i legitimar l’entrada a la guerra. Alhora també es fan molts musicals i comèdies. El cinema és la més perfecta màquina del temps. La gent en aquells anys de guerra i problemes volia distreure’s i passar-ho bé amb una dosi de fantasia i és el que el cinema els ofereix. L’any 1940 sols s’havien fet 11 pel·lícules en tecnicolor, era una tècnica encara molt costosa i amb un color molt accentuat. Dins d’aquella època trobem també a Xavier Cugat, el català de tots conegut que va rodar musicals ambientats en sales de festa on ell dirigia l’orquestra.

L’any 1943 en Walt Disney havia estrenat “Los tres caballeros” amb el Pato Donald i en Mickey Mouse, el ratolí estrella, una nova combinació de dibuixos animats i actors. La M. G. M., la productora del lleó que era tot un símbol d’èxit segur, va fer també la seva gran pel·lícula combinant els actors amb els dibuixos copiant l’èxit d’en Disney i creant en Tom i Jerry, el ratolí i el gat que després es farien famosos. La pel·lícula “Levando Anclas” amb en Gene Kelly que té una seqüència meravellosa amb el ratolí Tom que està avorrit i intenta distreure’s i ser feliç ballant amb en Gene Kelly resultant una fantasia sensacional i que va entusiasmar al públic. Després van fer “La hija de Neptuno”, “Serenata en el valle dels sol” i sobre tot “Escuela de sirenas” amb la campiona olímpica Esther Williams que va rodar molts d’altres musicals.

La Columbia Pictures era una productora més modesta que va descobrir a Rita Hayworth que va rodar “Bailando nace el amor” i altres musicals i després va acabar fent drames.

També la Warner Brothers estrena musicals dedicats a compositors americans com George Gershwin el rei del swing i Col Porter, autor de la cançó “Beguin the beguin” que va estrenar quan es va rodar la seva biografia protagonitzada per Cary Grant. Va resultar molt trista, però amb una música molt bona, on també hi treballava Jane Wyman que després rodaria “Belinda”, i acabaria sent l’esposa del president Ronald Reagan.

La Paramount, una altre productora menor va fer comedietes protagonitzades pel còmic Bob Hope. La Fox, en aquells temps era nova i va acabar associada amb la Twenty Century que va rodar “Eddy Duchin” la biografia d’un pianista reconegut, amb Tyrone Power,  la seva estrella .

També Carmen Miranda amb pel·lícules molt divertides i que agradaven molt com “Aquella noche en Rio” ó “Secretaria brasileña” que potencia molt el color amb grans espectacles musicals.

Quan va acabar la guerra, tot va anar molt depressa i a mitjans dels 40 comencen a sorgir uns talents que van marcar la pauta dels musicals posteriors, com Arthur Frith, Stanley Donen, Vincent Minelli i Gene Kelly. Apareix el gran actor-ballarí Fred Astaire que comença amb la Jane Powell però que acabarà formant la gran parella dels musicals amb la Ginger Rogers, que donen els millors moments màgics dels musicals americans. També la Judy Garland, casada amb en Vincent Minelli arriba a ser una gran estrella. Els actors eren cantants i ballarins alhora. Els gran productors fan històries que tothom sap que son mentida, però amb el seu art les fan “creïbles” i amb uns efectes especials magnífics com quan Fred Astaire balla pujant per les parets i el sostre de l’habitació a “Bodas reales” amb la Jane Powell.

Stanley Donen és el director de pel·lícules tan conegudes com “Un dia en Nueva York”, on, per primera vegada es roden els exteriors en el lloc real, la ciutat de Nova York , ja que fins llavors totes les pel·lícules es rodaven a l’interior dels grans estudis de Hollywood.

L’any 1952, es roda “Cantando bajo la lluvia” amb Gene Kelly i Frank Sinatra un dels millors musicals de tots els temps, amb una escena mítica quan en Gene Kelly canta sota una pluja intensa amb una cançó que es va fer famosa. Després vindrà “Un americano en París” amb música de Gershwin altre cop i que es va rodar íntegrament dins dels estudis, amb un technicolor magnífic, una música fantàstica i grans moviments de ballet que van impressionar i agradar molt.

Després van venir “Siete novias para siete hermanos”,  “Gigi” , “My fair Lady”, “Mary Poppins”,  “Victor-Victoria”, “Cabaret”, “Moulin Rouge”, “Luces de candilejas” que són alguns dels títols de l’època daurada dels musicals, com també “Melodias de Broadway” i Brigadoon “ amb la gran ballerina Cyd Charisse i Hello Dolly que és posterior.

Aquesta època acaba amb “West side Story” el nou musical que trenca les normes que havien regit en els musicals fins aleshores i ja entrem en una nova etapa del cinema.