• Increase font size
  • Default font size
  • Decrease font size
Home Arxiu Conferències Conferències curs 2012 - 2013 20/02/2013 - MACIÀ, UN DELS PRIMERS POLÍTICS AMB GRAPA MEDIÀTICA
Missatge
  • Avís Legal

    Aquesta web utilitza “cookies” pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, accepta l’ús que fem de les 'cookies'. Pot canviar la configuració de “cookies” en qualsevol moment en el seu navegador.

    Més Informació

La conferència fou impartida el dimecres 20 de febrer de 2013

 

MACIÀ, UN DELS PRIMERS POLÍTICS AMB GRAPA MEDIÀTICA

Ramón Alquézar i Aliana, Professor d’història contemporània de la UB.

 

Parlar de Macià ens porta tot un seguit d’imatges: militars, polítiques, teòriques, que ens fan veure uns lligams històrics entre Catalunya-Macià i Macià-Catalunya.

Macià ha passat a l’imaginari col·lectiu de Catalunya com un dels mites, una referència universal de la nostra història més enllà de diferències polítiques, ideològiques i de classes socials com cap altre.

El president Irla ens ha arribat com el president a l’exili, però mai tant valorat ni divulgat.

El president Companys té un lloc destacat dins la història de Catalunya, li va tocar conduir el país sota circumstàncies límits, al bell mig d’una guerra civil que hi va haver a Catalunya dins la guerra civil general  i va acabà com a màrtir de Catalunya quan va ser afusellat el 15 d’octubre de 1940 a Montjuïc

Tarradellas té darrera seu la flama de la resistència a l’exili. La seva acció epistolar i literària és ben valorada, però és quan arriba a Catalunya  l’any l980 dins de la transició,  quan Tarradellas al capdavant de la Generalitat provisional entra a la història fins que a les primeres eleccions democràtiques surt el que seria el president al llarg de 23 anys, Jordi Pujol, molt ben valorat políticament arreu del país i també a Europa.

Però l’herència de Macià és incontestable com a presència mediàtica per sobre del temps. És tot un mite malgrat que, a priori no té les condicions necessàries inherents al càrrec que ocupà, a la seva categoria històrica. No és un gran orador. La seva oratòria era més aviat lànguida i els discursos els hi escrivia Ventura Gassol que l’acompanyà al llarg dels temps. Però té una gran empatia transversal, no sols amb els seus afins. No destacà tampoc pel seu bagatge i aportació teòrica com tampoc no deixà gairebé res d’obra escrita llevat de cartes familiars .

Macià era un militar que ascendí fins a tinent coronel que formava part del cos d’Enginyers militars, sempre en projectes topogràfics i acadèmics amb idees socials. Però els fets del país el varen fer manifestar el seu desacord en l’assalt militar als locals del “Cu-cut” i “La veu de Catalunya. També s’oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà la seva candidatura a Solidaritat Catalana, abandonant la seva prometedora carrera militar el mateix any. Passà després a la Lliga Regionalista i durant uns anys es dedicà a política regionalista, però poc a poc s’anà apropant al republicanisme, oferint una alternativa esquerrana a la Lliga Regionalista  i buscant sempre un front únic catalanista.

Anys d’exili, lluites, presó i tornada a l’exili. Per fi, l’any 1931 va poder tornar i assistí a la conferència del mes de març del 31 on es donà per constituïda Esquerra Republicana de Catalunya i fou escollit president del consell executiu. Macià no era el polític místic que no toca de peus a terra, ni tampoc utòpic. Era pragmàtic i també paradigmàtic començant per ell mateix.

Aleshores, d’ón  prové la seva condició de mite i l’admiració popular de la qual va gaudir ?

Després del triomf d’Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12 d’abril del 31, i de la proclamació per part de Lluís Companys ( a Macià li hagués agradat de fer-ho ell ) de la República a Catalunya, el 14 d’abril proclamà l’Estat Català, integrat dins la Federació de Repúbliques Ibèriques i es féu càrrec del govern provisional de la República Catalana. Posà a Jaume Aiguader com a nou alcalde de Barcelona per premiar la seva fidelitat, i fa una crida a tots els catalans per entrar a Esquerra. El rei Alfons XIII veient el resultat de les eleccions, abandonat de tothom i temorós de violències marxa a l’exili, i Macià creu possible construir l’autonomia sense la monarquia.

República, autonomia i democràcia anaven lligades en aquell moment, però la República sols té un govern provisional amb ministres provisionals també. És necessari un poder legislatiu, s’han de fer eleccions i legislar una Constitució per donar valor a un nou país.

Macià havia reclamat la República Catalana dins la República Espanyola, un pacte entre dos iguals. S’ha de pensar com quadrar-ho tot per arribar allà on volia. I és Fernández de los Rios, un ministre espanyol qui proposa recuperar la institució que havia estat el Govern de Catalunya des de l’any 1359 fins la dissolució el 1714 per conquesta militar. Així, després de llargues negociacions, Macià acceptà reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya. Es va elaborar un Estatut d’Autonomia i Macià ocupà la presidència del govern provisional. Va ser elegit diputat a les Corts Constituents per Barcelona i lliurà el text de l’Estatut al president de la República Espanyola  Nicet Alcalà Zamora a Madrid acompanyat de Gassol, Tarradellas i d’altres.

Obrí les sessions del Parlament de Catalunya el novembre de 1932 com a diputat. Va tornar a ser elegit president de la Generalitat, però delegà les seves funcions executives en el conseller Lluhí i Vallescà i després també en els consellers Pi i Sunyer i Santaló.  Estava preocupat per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat que tallava les possibilitats de treballar pel país. Fou elegit diputat per Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya pel novembre del 33.

Va morí en l’exercici del seu càrrec com a president de la Generalitat de Catalunya el 25 de desembre de 1933. El seu enterrament es recorda a Barcelona com l’acte més nombrós i participatiu que hi  ha hagut a Catalunya. Va ser un enfervoriment popular i massiu.

Macià és per a molts, l’únic polític el llegat del qual ha entrat en l’imaginari col·lectiu.

Tingué molta cura de la projecció visual del poder i molta consciència de la transcendència que la imatge reflectia en els mitjans de comunicació de masses. Fou una figura mediàtica “avant la lettre” heretada de la seva professió de militar, el ritualisme i la gestualitat del poder. De la seva figura emergeix la idea d’Estat i la condició d’estadista molt més que la d’un polític convencional. Abandonà una prometedora carrera militar per dignitat política i ètica encarnant la dignitat humana.

És el símbol de la lluita contra l’opressió de la monarquia borbònica i és sobre tot el símbol de la República i l’Autonomia catalanes.

 

 
Aules Sènior de Mataró - Carrer d'en Pujol, 15-17 - Tel. 93 790 80 92 - 08301 Mataró
Disseny per: