La conferència fou impartida el dimecres 13 de febrer de 2013
El realisme preciosista de Marià Fortuny
Sra Montserrat Lamua i Cassou. Professora d’art de l’UB.
Marià Fortuny i Marsal neix l’11 de juny de 1838 a Reus. Pertanyia a una família vinculada a oficis artesanals. Fill de Mariano Fortuny Blay d’ofici fuster i Teresa Marsal Serra. L’avi es dedicava al modelatge de figures de cera que després exhibia pels pobles. Fortuny de ben petit ajudava a l’ avi a pintar-les i es va familiaritzar amb els colors.
El 1849 mor la seva mare i a l’any següent el seu pare. Però el seu avi, conegut com “el Marianet de les figures “ veu que el noi té facilitat en el dibuix i el fa assistir a classes de dibuix amb el pintor reusenc Domènec Soberano on continua avançant en la tècnica del dibuix.
El 1850 es va traslladar a Barcelona amb el seu avi, i a través d’un antic company de Reus, l’escultor Roig i Soler li és presentat l’escultor Domènec Talarn que l’ajuda a entrar a la Llotja de Belles Arts. Allà pintava quadres d’estil romàntic i també altres dits “de casacons” pels personatges amb casaca que eren molt apreciats a l’època de refinament burgès.
Des de 1853 va assistir a classes privades de Claudi Lorenzale, qui amb Pau Milà i Fontanals el conegut pintor i teòric de l’art, són dos dels seus mestres més influents, exponents de la generació romàntica i del corrent natzarè. La influència d'aquests professors es podia palpar en les primeres obres d'un Fortuny que s'inspirava en els romàntics i els natzarens.
Marià Fortuny fou pintor, dibuixant i gravador. Va ser una de les figures més excepcionals de la pintura catalana del segle XIX.. Fortuny no va ser indiferent a tot el que va veure i viure en els seus diferents viatges. I totes aquestes experiències vitals van traspuar en la seva obra.
Va ser el primer pintor català que va transcendir a l’àmbit internacional. Va saber conjugar bé el què el poble demanava amb la pintura més avantguardista, En aquell moment les influències artístiques venien de França, encara que Itàlia mai va deixar de cridar a tots els artistes.
Amb el seu extraordinari treball el jove Fortuny va començar a destacar, i ben aviat els seus superiors van entendre la seva vàlua.
El 1858 va obtenir una beca de la Diputació de Barcelona per ampliar estudis a Roma, amb l'obra de tendència natzarena “Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al castell de Foix”. A Roma l’impressionaren les estances vaticanes amb pintures de Rafael. Assistí a l'Acadèmia Giggi on va perfeccionar l’estudi de la figura humana i pel seu compte, sortia als afores per pintar paisatge del natural.
Durant l’estada a la ciutat italiana, el 1860, la Diputació de Barcelona li va encarregar la documentació gràfica de la Guerra d'Àfrica, per pintar les escenes de la victòria que es pressentia. El general Joan Prim, també de Reus, el va acollir. Del febrer a l’abril, prengué nombroses notes als camps de batalla del Marroc, que portà a Madrid, on conegué el Museu del Prado i va quedar meravellat de l’obra de Velázquez. Va començar el quadre “La batalla de Tetuan” que mai va acabar, i més tard pinta també “La batalla de Wad-Ras” actualment al Museu del Prado, on podem apreciar la seva gran habilitat per les composicions de multituds.
El viatge va influir, i molt, en la pintura de Fortuny. Va captar l'exotisme, la llum i els colors d'Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d'aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista.
El seu llenguatge va fer un gir i es va tornar més vigorós i expressiu. Orient també va inspirar la temàtica de la seva obra. Quan torna a Roma pinta l’ “Odalisca” de clara influència oriental, però també pinta “Il Contino”, de tècnica prodigiosa i que ens mostra el verdader Fortuny.
Marià Fortuny a l'any 1870 pinta “La vicaria”, obra culminant de l'anomenada pintura preciosista dins l'estil del realisme, que va assolir gran èxit a tota Europa com a expressió d'un realisme burgès. exempt del caràcter de crítica social.
A l'obra es representa la signatura d'un contracte matrimonial a unes oficines eclesiàstiques. L'artista fa molta atenció als detalls dels vestits, la decoració de la sala i l'ambient, malgrat les dimensions relativament reduïdes de l'obra (60 x 94 cm).
Fortuny va pintar el quadre poc després de casar-se a Roma amb Cecilia de Madrazo, filla del pintor Federico de Madrazo que havia conegut durant laq seva estança a Madrid. Per a aquesta ocasió havia visitat diverses vegades la sagristia de l'església madrilenya de Sant Sebastià. En va fer diversos apunts des del 1867, tot i que l'espai representat és fictici.
Aquesta obra és una demostració de la seva capacitat tècnica. Cal destacar-ne la posada en escena, els personatges, els colors, i la qualitat i precisió de les pinzellades.
Fortuny va crear una composició en un espai fictici, on ajunta personatges de diverses classes socials, destacant l'elegància d'uns davant de les robes d'altres. Tot i tenir unes mides relativament petites, l'obra mostra un gran detall pel que fa a la fisonomia i la definició de tot tipus de detalls, des dels materials que apareixen (fustes desgastades, metalls brillants, el vestit del torero) fins als acabaments dels vestits de les dones burgeses. Es notava també una clara influència del pintor Francisco de Goya.
Fortuny, amb el seu colorisme lluminós, desvetllat al Marroc i intensificat a Itàlia, pintor preciosista i d’una extraordinària habilitat s’imposa arreu gràcies a les seves obres extraordinàries i és per l’art català el primer gran artista de talla internacional d’un país en conscient i continuada renaixença
El seu estil pictòric va ser molt influent per a altres pintors, creant fins i tot una tendència, el fortunyisme.
