La conferència va ser impartida el dimecres 15 de maig.

“LA PINTURA DEL QUATTROCCENTO ITALIÀ: DE FRA ANGÈLICO A BOTTICELLI”

M. Mercè  Riera i Arnijas, Llicenciada en Història de l’Art

L’art del Quatroccento Italià és un art que busca apropar-se a la natura, intentant representar les coses de “forma natural” la nostra manera de mirar, la “perspectiva lineal”. Si els objectes estan lluny, es van “indefinint”. Tot convergeix cap allà on fixem la mirada, és la manera com els nostres ulls ens presenten les coses. Els artistes del Quattroccento i successius, representaven el volum usant diferents  games cromàtiques,  i varietats  de colors i estils; la pintura era pensada per embellir les parets dels palaus i temples, i feia possible a l’ull humà unes històries plausibles.

El pintor era considerat més un artesà que un artista, i és a partir d’aquesta època que la pintura comença a ser un art que té valor per sí sola, despuntant-se de l’arquitectura. L’artista creu que no és una activitat mecànica com fins llavors, sinó artística, amb un gran treball intel•lectual alhora. Es mira la pintura que s’havia fet a Grècia i a Roma també.. Es pinta al fresc, pintura aplicada sobre la paret, paret que s’ha preparat humida; amb calç i aigua, i afegint pigments. Han de treballar ràpidament, abans de que se’ls hi assequi el tros de paret preparat, el que es diu pintura al tremp.

En aquell temps arriba de Flandes la pintura a l’oli. Els colors es desfan  amb oli de llinosa i serà la tècnica més utilitzada al llarg del temps. Es comença per un treball de disseny del dibuix abans d’aplicar la pintura sobre la tela i que omplirà de color l’obra. Primerament el punt de fuga era el centre del quadre, però poc a poc, aquest va canviant de lloc, per poder donar relleu a diverses escenes dins de la mateixa obra i no dependre sol d’una imatge.

I és en el Renaixement quan l’artista ja no centra la seva vida en Déu, sinó que és l’home qui ho centra tot. Es fan estudis anatòmics controlant les proporcions, s’estableix un cànon ( el cos ha de fer 7 vegades el cap ). Volums,  relleus i natura,  i al fons del quadre un paisatge idealitzat. La temàtica religiosa, però, és encara bàsica, però amb detalls que l’apropen a l’observador. Si en la pintura romànica el Nen no toca la Mare,  i té  formes rígides, en la pintura del renaixement, el Nen toca la Mare i es fa “humà“. Tenen molta influència de la mitologia grega i romana i també apareix el retrat, tècnica que els Médici van impulsar, sempre idealitzant la figura real.

Guido di Pietro, conegut com a Fray Angélico, és l’artista que permet fer el salt entre la tradició de la pintura gòtica i la nova pintura del Renaixement. De molt jove, va entrar al convent dels dominics de Fiésole, prop de Florència, on va deixar molta obra  primerenca seva de petit format. Cap el 1430, la família Médici encarrega al convent de Sant Marc de Florència diverses obres, i és llavors quan Fray Angélico comença els seus treballs més coneguts :  pintures al fresc que decoren les cel•les dels frares,  la sala capitular,  les voltes, i altres dependències. També comença a pintar sobre fusta . Sempre són escenes amb temàtica religiosa que es proposa “edificar, fer reflexionar i donar exemple de vida“ als frares i visitants. Sovint són escenes de la vida de Crist com “L’Anunciació de l’Àngel a Maria”, “L’Adoració dels Reis Mags o Epifania” on hi és representat un dels Médici, “La Coronació de la Mare de Déu” etc.. Dins de l’església de la Santa Croce, també va pintar les portes de l’armari de plata , on es guardaven les ofrenes  Té tanta obra que es considera que no la va poder fer tot sol, i es creu que a moltes obres seves hi van col•laborar deixebles seus. També va treballar al Vaticà per encàrrec del Papa Nicolás V a la Capella Nicolina, així com a la bellíssima catedral d’Orvieto, on també va pintar en alguna capella per encàrrec. Algunes de les seves obres són avui en els millors museus del món. Va morir a Roma l’any 1455.

Tomaso de Servio, conegut com Massaccio és un pintor que es va formar a l’escola d’un arquitecte, i així va dominar la perspectiva, i va aplicar la geometria a les seves obres de l’església del Carme a Florència, a la Capella Brancacci, i també a l’església de Santa Maria Novella, tota la seva obra  tradueix matemàticament l’òptica humana i dóna una convincent sensació de tridimensionalitat.

Paolo Uccello, va ser també un pioner de la perspectiva visual, li obsessionava situar el punt de fuga exacte per crear la sensació de profunditat, es famós el seu “Retrat a cavall de Giovanni Acutto“ , on els colors i els volums són utilitzats més al servei de la composició d’un espai figurat, que no pas a la realitat. Segons com la miris, sembla talment, una escultura. Va pintar grans escenaris guerrers. Però té també altres obres que són menys versemblants, se’l pot considerar com  un primer pioner del cubisme. També va treballar per a la família Médici amb la seva obra “La batalla de San Romano“ on els florentins van derrotar els sienesos, encarregat per Lorenzo el Magnífico.

Piero della Francesca, va ser qui va donar majoria d’edat a la perspectiva, la va estabilitzar., El pintor, nascut a San Sepolcro, un petit poble prop d’Arezzo, realitza tot un cicle pictòric sobre la llegenda de la “Vera Croce” amb frescos a les parets de la catedral d’Arezzo, que impressiona. Della Francesca crea ja un espai profund i ampli, pots “veure“ els espais. A “La Resurrecció de Crist“, quadre exposat al Museo Comunale de San Sepolcro, veus un Jesús poderós ressucitant, amb un capell vermell que realment expressa el canvi de la pintura renaixentista. És autor també del primer “nocturn” de la pintura amb la seva obra “El somni de Constantí “ i també va pintar a Rímini el fresc del temple Malatestià  “Sigimondo Malatesta”. Així com a la cort d’Urbino els retrats de “Frederico” i “Battista Sforza“, ducs d’Urbino, que es conserven a la Galleria degli Uffizi de Florència,  uns retrats d’una naturalitat extraordinària

Fra Filippo Lippi, va quedar orfe, el va criar la seva tia i va entrar com a frare als carmelites de Florència. Més tard, va abandonar el convent sense renunciar als vots i va pintar a Prato i Spoleto, així com un retaule per a les monges de San Ambrosio, avui dia al Museu de l’Academia de Florència, digne de les millors obres.

Sandro Botticelli, va ser acollit pels Médici, la major part dels seus quadres no estan signats, però es reconeix la mà d’aquest extraordinari artista. Es va inspirar en la pintura mitològica i ens donà unes obres d’una bellesa extraordinària com “El naixement de Venus“, “El despertar de la primavera“, o “Les tres Gràcies i Mercuri“, totes elles plenes de natura, bellesa i proporcionalitat que ens transmet serenor. La seva model, va ser Simonetta Vespucci.

El Quattroccento Italià va ser  un gran pas endavant de tota la pintura que s’havia fet fins aleshores.