La conferència fou impartida el dimecres 22 de maig.
LA SOLIDARITAT MEXICANA PER CATALUNYA 1937-1978
Josep M. Murià i Rouret. Instituto Nacioal de Antropologia e Historia de México.
El pare del Sr. Murià, va ser un exiliat que havia marxat cap a França poc abans d’acabar la gerra i d’allà en un vaixell cap a Mèxic, on va néixer ell l’any 1940, i on la família s’hi va instal•lar. Actualment, és professor de la “Universidad de Guadalajara” i també de la “Universidad Nacional Autónoma de México , la UNAM “, així com col•laborador del “Instituto Nacional de Antropologia e Historia de México”, apart d’escriptor de diversos llibres i col•laboracions diverses.
En un català magnífic, après i conservat des del seu naixement ens va exposar aquells fets reals.
Per a mi, Catalunya és la terra originària dels meus pares i avis, i Mèxic és la meva Pàtria, i crec de justícia parlar del que la República de Mèxic va fer pels exiliats republicans de la guerra de Franco. La gran gesta mexicana va significar la vida i la llibertat a gaire bé 150.000 persones que havien entrat a França fugint de les tropes de Franco. I també l’acolliment real i refugi segur a més de 60.000 persones que van poder arribar a Mèxic amb vaixells. Aquests fets no han estat reflectits en els llibres, ni ara ni abans i creu que no és just. Mèxic va ser el país que va rebre més exiliats que tots els altres països americans junts i li dol que ni se sàpiga ni els llibres en parlin.
Quan els que fugien de Franco arribaven a França eren rebuts amb unes primeres paraules per part dels francesos : “Nous sommes de la part de Franco” i tot dient Allez !! Allez !! els portaven fins a les platges d’Argelés i d’altres que tots coneixem. Des de allà eren distribuïts a diferents punts. Els primers dies del febrer del 1939, Companys president de Catalunya, i Aguirre president del País Basc, van passar plegats el coll de Lli, prop de la Vajol. El president espanyol, Azaña no els havia esperat i ja era a França , a Montauban. Els dos presidents es van trobar amb un taxi que els esperava a pocs metres de la frontera., taxi que era enviat per l’ambaixador de Mèxic a París, Sr. Narcís Bassols i que havia pujat a buscar-los uns quants dies fins que van arribar-hi. L’ambaixador els va ajudar sempre, Mèxic va practicar aquells temps una immensa solidaritat amb els vençuts.
Molts republicans van anar a parar a les platges, on la vida era terrible. Ja al llarg de la guerra, Mèxic havia ajudat als exiliats, com havia fet el dia 7 de juny de l’any 1937 quan havia acollit el vaixell Mèxic amb 6.000 persones, entre elles els 456 nens dits de Morelia. I el cert és que al llarg de la guerra ho van continuar fent acollint-se al refugi que els oferia la República Mexicana.
Els camps es van reduir quan França va entrar en guerra amb Alemanya i molts homes s’hi van allistar com a soldats i també perquè molts d’ells varen tornar a Espanya, es diu que uns 300.000, ja que els havien dit que qui no tingués delictes de sang podien tornar sense témer cap represàlia. Se sap que no va ser així, les presons aquí es van omplir, els camps també i molts ajusticiats. Amb una França ocupada per una Alemanya aliada de Franco, la policia francesa segrestava els catalans reconeguts i els passava a la policia de Franco. Altres vegades era la pròpia policia espanyola com el conegut inspector de mala memòria, Urraca, com va passar amb Companys, que va ser detingut a París, passat a Espanya, conduït a Madrid, i tralladat a Barcelona, on va ser jutjat i afusellat a Montjuic. Però molts d’altres es van salvar gràcies a Mèxic, i a la gran tasca que va fer el seu ambaixador a París. Un d’ells, Lluís Nicolau d’Olwer i Palma Guillén amb qui es va casar.
Els que ajudaven el president Azaña havien contactat amb l’ambaixada de Mèxic dient-los que temia ser segrestat. L’ambaixador va dir-li que anés a l’ambaixada, però Azaña va respondre que no podia arribar-hi. Llavors, l’ambaixador va llogar unes habitacions d’un hotel a Montauban on vivia i les va habilitar com a delegació de la mateixa ambaixada posant una bandera mexicana al balcó i tot. Van conduir a Azaña a l’hotel i va quedar sota la protecció de Mèxic. Quan el cèlebre policia de Franco, Urraca els va demanar el lliurament, ells el van amenaçar i el president Azaña va restar a l’hotel fins la seva mort, el 1940. El Mariscal Petain, va demanar que no se’n parlés així com que va prohibir que posessin la bandera republicana a sobre del seu fèretre en el seu enterrament.
El primer de juliol de 1939, arriba a l’ambaixada mexicana el telegrama nº 1699 “con caràcter urgente” que deia :” Méjico está dispuesto a acoger a todos los refugiados que así lo deseen, que quedaran bajo la protección de la bandera mejicana” Firmado : Presidente Lázaro Cárdenas. Aquest telegrama es va enviar a Roma, París, Berlin, i Nova York i molts països el van acceptar. En aquells temps Mèxic tenia molt de petroli, per haver nacionalitzat tota la producció i això els donava la força ja que tots els països el necessitaven. El Mariscal Petain ho va acceptar adduint que era convenient per França i així treure’s un problema de sobre.
L’ambaixador era en aquells moments el Sr. Luís Rodríguez que va comentar alleugerit “ Se ha resuelto un gravísimo problema casi milagrosament, y el destino de tantos hombres, mujeres y niños queda ya seguro, ello me llena de orgullo y la emoción restalla em mi espíritu” Pierre Lavalle va intentar oposar-s’hi i també Franco, però finalment es va acceptar.
S’acabaren les extradicions per part de les autoritats franceses, alemanyes i de la policia espanyola. Al llarg de dos anys va funcionar un document on es feia constar que aquella persona estava “en tránsito hacia Méjico” hi anessin o no finalment, i el document els protegia . I Mèxic va obrir les portes a tots els que volien arribar-hi i es van salvar milers de persones. El vaixell portuguès Niassa per exemple, va fer tres viatges aquell any portant un total de 9.000 refugiats ells sol. La manca de diners i de vaixells van dificultar certs moments, però l’èxode va continuar al llarg dels anys. Fins i tot, el New York Times en va parlar sobre els refugiats que volien sortir de França i que miren cap a Mèxic. Tots ells esperen arribar, ser acollits i salvats.
El nou president de Mèxic, Avila Camacho no va ajudar tan obertament, però no va posar dificultats per continuar, que ja és molt i encara en varen arribar de nous.
Fins l’any 1977, Mèxic no va reconèixer el govern de Franco, i a la ciutat de Mèxic es van fer els últims honors a la bandera republicana i poc després es van obrir les negociacions.
L’any 1940, quan el vaixell Niassa arribava al port de Veracruz, els refugiats van veure al darrera una muntanya amb neu i per un moment, van creure que no era Mèxic. Es van espantar , no sabien on eren (en realitat era el volcà Citialtepeti de 5.700 m) . Un oficial d’immigració va demanar a un dels refugiats la caixa on portava tots els documents que havia pogut salvar al llarg dels anys d’exili a França i a canvi li va donar un paper amb un número escrit a llapis. L’home va dir : Y con esto, ¿que puedo hacer?. L’oficial va respondre: “Con esto Yucatan les da la bienvenida y les honora i ahora Vd. Puede hacer lo que quiera en nuestro país”.
Els ho agraïm de tot cor tot el van fer en nom de tantes i tantes persones que acolliren.
Aquell refugiat, va afegir el Sr. Josep M. Murià, era el meu pare, jo vaig néixer poc després en aquella terra amiga i sempre m’ho va explicar tot emocionant-se cada cop que ho recordava
