La conferència fou impartida el dimecres dis 6 de novembre.
“Espriu en l`Any Espriu”
Sra. Laura Borràs i Castanyer. Directora de la Institució de les Lletres Catalanes
A la pregunta: és Espriu un clàssic? Hem de contestar sense cap dubte, Espriu es un clàssic indiscutible (els clàssics ho son perquè no caduquen) això va dir la doctora Laura Borràs en la seva ponencia sobre “Espriu en l’Any Espriu”. Els clàssics són moderns, ens aporten novetats. Abans del centenari, Espriu no representava una figura vigent, es ara que el tenim molt present, després d’un ostracisme tan llarg,que podem dir que era un exiliat, perquè ha passat un purgatori, és un referent per a la juventut que ha passat. Només amb Espriu la literatura catalana ja seria reconeguda al mon . Al llarg de molts anys el van tenir arraconat , no els calia l`Espriu, el van tenir dues dècades al cuarto fosc… llegim-lo però, com a poeta no com a profeta. No hi ha gaires autors catalans que hagin passat aquest ostracisme pòstum tan llarg.
Les coordenades de la seva vida passen per Santa Coloma de Farners, Barcelona i Arenys. Amb la malaltia i la mort, sempre presents en la seva obra. Una obra ben trabada, fosca, interior, gens transparent, la seva literatura es difícil de llegir i d’entendre. Va haver uns anys, quan va ser possible per la situación del país, molts l`han musicat, la música el dóna a conèixer. Gran defensor de les llengües amenaçades, dubta de la correcció de cada paraula, cerca en el diccionari, no vol cometre incorreccions, pel seu tarannà personal vivía allunyat de tothom perquè no volia conrear la paraula, diu d’ell mateix que voldria ser “Un home lúcid, no del tot dolent, i tranquil” En la seva vida hi va haver molta solitut… molta malaltia… Al llarg de molts mesos de convalescència es refugia en la lectura de llibres Biblics….Llargues hores de meditació amb el dolor… Baltasar Porcel diu: Espriu té sempre aspecte afligit, com si anés a donar o rebre un condol. Per tot això, Espriu ens diu “Als meus escrits hi ha la meva vida,son les arrels de la meva mitologia” i la seva obra traspúa tots aquests fets.
“La Pell de Brau” va ser escrit amb voluntat de concòrdia, en plena dictadura franquista i va ser un símbol de la resistència de la cultura catalana sota la pressió de la dictadura. “No sé el que és la poesia a no ser una mica d’ajuda per a viure rectament i potser per a ben morir” diu Espriu (1952).
Avui dia es viu d’esquenes a la mort, ell sempre la tenia present per raons personals. Espriu és un gran escriptor, ben nostre però també europeu i motivat per la por de que el català es perdés va escriure “Primera historia d`Esther” per a que es pogués utilizar com a diccionari, i és com un testament de la llengua catalana que la veu molt i molt amenaçada. Era republicà com un dia va respondre a Madrid en una entrevistra, però, partidari de la reconciliació, no va voler deixar Catalunya tot i que va idealitzar l’exili, per contrast, els que sí es van exiliar, enyoraven la seva terra, sense poder gaudir de la llibertat lluny de Catalunya.
Ell viu en una asfíxia cultural i amb el desig de sortir fora, però sempre ho diu: jo no marxaré. Però això comporta que els seus escrits semblen d’algú que ha estat a l’exili, el seu exili va ser interior. Humanista cívic amb la pau com a meta, però sempre posant en pràctica aquells versos que tots tenim presents … “ens mantindrem fidels per sempre”.
