La conferència fou impartida el dimecres 11 de desembre
“La destrucció del Modernisme”
Lluís Permanyer. Cronista de Barcelona. Escriptor
El Modernisme va arribar a Barcelona en el moment oportú. Barcelona havia enderrocat les muralles i la ciutat s’eixamplava amb avingudes amples. Havia prou espai per construir-hi i bé. Tothom volia construir, arquitectes i propietaris van entrar en un joc per poder donar a la ciutat uns valors de qualitat emmirallant-se en les grans ciutats europees. A Catalunya, i més concretament a Barcelona, s’està passant per un moment d’eufòria econòmic, industrial i comercial, i sempre mirant a Europa, copia el moviment arquitectònic i funcional que corre per tots els països amb diferents noms. Així tenim l’Art Nouveau a França, El Jügendstil a Alemanya, Stile Liberty a Anglaterra, el Modern Style, Style Nouille a Bèlgica... però a tots ells amb uns trets comuns: predomini de les corbes sobre les rectes, riquesa i detallisme en la decoració, ús freqüent de motius vegetals, asimetria, formes dinàmiques i capritxoses, que van fer d’aquest estil una febre contagiosa.
Comença a Barcelona i s’escampa per tota Catalunya, València i Balears. No així a Espanya que amb la pèrdua de les Filipines, entra en un moment de desconcert. Aquí pren el nom de modernisme. Va començar cap a 1880, i esclata després de l’Exposició Universal del 1888 on s’havien mostrat els últims moviments europeus. Era el moment que es construïa l’Eixample amb el Pla Cerdà. Carrers amples, xamfrans increïbles, avingudes, i que va donar lloc a arquitectures espectaculars com encara avui dia veiem. Barcelona és la ciutat europea on hi ha més quantitat i qualitat de cases d’aquest estil i període. S’ha de dir que aquí es van donar unes coincidències extraordinàries en aquells moments. La riquesa d’algunes persones per poder pagar, tenir els espais físics de la ciutat adequats, i coincidir també amb la gran plèiade d’arquitectes catalans de l’època.
Després de segles de decadència i recuperant l’esplendor medieval del gòtic (en algunes construccions hi veiem apunts gòtics), Barcelona es posiciona al capdavant d’una corrent artística. Tota l’ambientació seguia el modernisme: les catifes, les cortines, els vitralls, les rajoles, els llums, els mobles, les xemeneies, el vestuari, els anuncis, les publicacions, tot havia de ser contemplat.
Però anys després es va patir com una reacció contrària i molts edificis modernistes varen ser destruïts sense cap criteri artístic ni cultural. L’any 1940, acabada la guerra, el Palau de la Música va estar amenaçat de destrucció interior perquè no els agradava. També van amenaçar la casa Ametller, la Batlló, la Pedrera, la Lleó-Morera. El Palau Güell va estar en venda, però la Diputació el va comprar i es va salvar. Les golfes de la Pedrera es van compartimentar i durant molts anys no es podia contemplar aquella meravella d’arcades gaudinianes. La casa Trinxet de Puig i Cadafalch es va enderrocar com el Hotel Colon i d’altres, així com moltes botigues, principalment farmàcies i de queviures fins que es van salvar introduint per les autoritats la solució vertical: es podia aixecar la casa i cobrar lloguers més cars dels pisos i els propietaris no havien de vendre.
El que va començar a desacreditar el modernisme va ser Eugeni d’Ors dient que era irracional, i bàrbar. També ho van fer Junceda amb els dibuixos irònics, Pla en la revista Destino va demanar la demolició del Palau de la Música dient que era una barraca. Carles Riba, Espriu i d’altres.
Malgrat la desaparició de moltes, tenim avui la gran sort de gaudir de les obres d’aquells “visionaris” com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Raspall, Sagnier, Bassegoda etc..
