La conferència fou impartida el dimecres 8 de gener de 2014
“Prat de la Riba, forjador de la nacionalitat catalana”
Josep M. Puigjaner i Matas. Periodista i escriptor
Enric Prat de la Riba va néixer el 1870 a Castellterçol, fill d’hisendats en un temps convuls i difícil a l’estat espanyol. “Las Cortes españolas” diuen que la República és la forma de govern, i alguns “cantons” de la geografia espanyola es declaren independents. Tot això ho talla el general Pavia entrant a cavall a les Corts i les dissolt. Aquí a Catalunya, en Valentí Almirall escriu “Lo catalanisme” i Pi i Margall “Las Nacionalidades” apuntant ja els nous moviments catalanistes.
Als 11 anys, Prat de la Riba ja va organitzar una manifestació a l’escola per una article de “La Reinaxença” sobre Catalunya. Ve a Barcelona per estudiar Dret l’any 1887 “per poder entendre els juristes” diu. És el mateix any que es forma el Centre Escolar Catalanista on hi entra, i on arriba a ser secretari i després president, pronunciant ja alguns coneguts discursos, on demana que la llengua catalana sigui usada per tot i amb tots els drets. Després anirà també com a secretari a la Unió Catalanista i intervingué en la preparació i els debats de l’Assemblea, que serà la formadora de les “Bases de Manresa” de 1892 i que va ser un primer intent de fer una Constitució per Catalunya. Hi treballaven també i en formaven part Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch.
Va a Madrid per llicenciar-se, ja que aquí no es podia fer i acaba amb un premi extraordinari de Llicenciatura i un doctorat. Quan torna comença a col•laborar a “La Reinaxença” i a “La Veu de Catalunya” editats a Barcelona i a “Les Quatre Barres” de Vilafranca. Guanya un premi del Centre Català de Sabadell amb una obra de títol significatiu: “Compendi de Doctrina Catalanista” del 1984, que sacseja la societat catalana per les seves enceses i clares paraules. És també premiat als Jocs Florals amb el tema “Compendi d’Història de Catalunya” del 1988, on diu “..... hi ha diverses pàtries. L’estat és artificial. Els catalans no aspirem a ser diferents, és que ho som, de la mateixa manera que sempre serem europeus. L’ànima d’aquesta nació és la llengua. Ja que el català no ha tingut mai rera seu un estat per protegir la llengua, ho hem de fer nosaltres “.
Va ser secretari de l’Ateneu Barcelonès presidit per Valentí Almirall, on promogué la normalització de l’ús del català organitzant conferències com la que porta per títol “El fet de la Nacionalitat Catalana” que és un exemple de la seva obra política cabdal. Per l’abril del 1901 fou un dels fundadors del setmanari “La Veu de Catalunya”, on va escriure un article que el portà a la presó un temps, després va marxar a França i quan va tornar es casà amb Josefina Dachs.
En aquell temps, a Madrid preparen la “Ley de Jurisdicciones”, clarament en contra nostre. A Barcelona un grup de militars exaltats ataquen i destrossen les redaccions del “Cu-Cut” i de “La Veu de Catalunya”. Amb tots aquests fets, els catalans s’apleguen i uneixen a la Gran Festa de la Nacionalitat Catalana i poc després obtenen una gran victòria a les eleccions de Diputats a les Cortes Españolas del 1906. Aquest mateix any publica la seva obra fonamental “La Nacionalitat Catalana”, un concepte organicista de la nació que tenia molt clar on diu “....nosaltres veiem que Catalunya te una llengua i un pensament nacional, i creiem que Pàtria i Nació és la nostra Catalunya, la de tots els catalans “.
