La conferència fou impartida el dimecres dia 12 de febrer.

“El Greco: la passió i el misticisme en un llenguatge únic”

Carolina Camañes i Sanchez. Historiadora de l’art.

Domenico Theotokopoulos denominat El Greco, va pintar acadèmicament bé, les formes tan allargades de les seves figures en els seus quadres son així perquè ell ho va voler, no a causa de cap defecte a la seva visió com moltes vegades s’ha volgut interpretar.

El Greco neix a Càndia (Creta) on va començar una història mística pintant icones que expressaven les fórmes rígides de l’art bizantí en aquell moment imperant en el món oriental. Les icones es consideraven com reliquiaris per la seva composició. Es pintaven sobre fustes, on s’hi posaven diverses capes de pintura i coles per preparar-les. Entre aquests materials hi diluïen pols d’ossos de sants i segurament també sang. Quan s’acabaven els ossos dels sants feien servir els del monjos morts considerats exemplars.

Prop dels 20 anys, es va traslladar a Venècia, i va entrar al taller de Tizià, on també conegué la pintura de Tintoretto. Les seves obres es distancien del bizantí i s’influeixen de la pintura d’aquests grans pintors com  a “Expulsió dels mercaders del temple”, “Miracle del cel “ o  “l’Anunciació “.

L’any 1570 arriba a Roma, on Miquel Angel influïa en tot, i també en el pintor cretenc amb el seu manierisme. Però si bé va expressar certes crítiques negatives sobre Miquel Àngel que li van aportar grans enemics, també va assimilar la concepció grandiosa del cos humà que el mestre Miquel Àngel dominava, així com la tensió dramàtica que l’ajudaran en el futur a expressar el seu misticisme.

L’any 1775-76 arriba a Espanya buscant feina sabent que la cort espanyola busca pintors. S’estableix a Toledo, ciutat de la que s’enamora tant que la va fer seva, pintant repetides vegades, fins i tot canviant la ubicació d’alguns edificis. Pinta el retaule de “Santo Domingo el Antiguo” on es baralla amb els monjos pels preus dels quadres, i per estalviar-se impostos lloga els quadres, i així els anava cobrant de mica en mica. Quan va morir, va ser enterrat primer a Santo Domingo, però el seu fill el va haver de treure per discrepàncies amb els monjos.

Quan pinta “l’Assumpció“ retorna a la monumentalitat de Tizià i superant-la amb la torsió dels cossos dels personatges buscant més espiritualisme en les seves expressions, “Sant Francesc d’ Assís”, “La Magdalena“ (que la pinta tal com la pensa, amb l’al•legoria de l’heure que s’arrapa a l’arbre, i que significa l’amor abrandat de la Magdalena per Jesús), “Sant Pere penitent“ totes elles d’un elevat misticisme que ja impregna tota la seva obra.

La pintura del Greco no va ser sempre compresa, ell avança el impressionisme i l’expressionisme futurs. La fugida a Egipte presenta a Sant Josep estirant l’ase i és una intervenció mai vista. “La Immaculada“, trepitjant la mitja lluna (Selene) com una mitologia sobre l’ Islam, mentre pinta els apòstols a baix del quadre en un total desordre... a ”La Verònica“ situa a Jesús dins d’una mandorla rodejat de cares brutals, les tres Maries a terra i amb una túnica de Jesús d’un vermell enlluernador com ell sabia fer-ho. A “La visió de Sant Lorenzo” la roba té clarament influències orientals, adomassades, que li agraden molt, per donar cos. El quadre “Martiri de San Maurici“ no va agradar a Felip II perquè, volia més tortures, més dramatisme, més obscurantisme com al rei li agradava,  i el Greco li havia donat tons grocs i blaus. El rei no volia pagar-li, però finalment ho va fer.

Entre els anys 1586-88 va pintar “L’enterrament del Conde de Orgaz”, obra mestra del Greco i una de les més conegudes i famoses. El senyor de Orgaz va ser un protector que va ajudar a construir l’església de Santo Tomé. Després d’uns problemes monetaris, el protector acaba demanant al Greco una pintura pel frontal de la capella. És una gran obra plantejada com un gran absis romànic, on Jesús és al centre, Déu Pare a la part de dalt i tots els sants envoltant-lo donant un conjunt ple, rodó, amb les situacions de cada un dels personatges ben calculada i pensada per a una millor captació del moment per la mirada humana.

Entre els retrats tenim “El cavaller de la mà al pit“ amb una ma característica i elegant, “El Cardenal Fernando Niño de Guevara“ amb una cara molt especial, “Jerónimo de Ceballos” i d’altres, tots ells característics i amb la seva empremta.

Lluny dels seus començaments venecians, el Greco troba una nova manera d’expressar-se, amb un llenguatge propi i original. Un allargament de les figures, retorçades i desnaturalitzades. És la llum la que ressalta el color i no el volum, donant al conjunt un ambient dramàtic i místic.

La personalitat del Greco ocupa un lloc particular en la història de la pintura amb una forma pròpia.

La pintura del Greco va caure en desgràcia durant molt de temps, no essent considerat fins que l’any 1888 és Russinyol (que l’havia descobert en els seus viatges per Toledo i Aranjuez) qui el redescobreix i porta dos quadres del Greco al seu Museu del Cau Ferrat a Sitges. A partir de llavors, va tornar al món cultural i va començar la seva acceptació i reconeixement mundials. S’han fet exposicions seves a París i a Madrid i aquest any segur que es faran moltes més.