La conferència fou impartida el dimecres 5 de març.

“Max Cahner, un compromís vital amb el redreçament de la cultura catalana”

Joan Tres i Arnal. Filòleg llengua catalana.

El pare de Max Cahner era un jueu alemany que s’havia establert a Catalunya quan l’any 1936 les autoritats el van “convidar” a sortir d’Espanya. El jove Max va néixer aquell mateix any a Bad Godesberg (Alemanya ), però poc temps després tota la família va tornar. La situació a Alemanya era molt més perillosa per als jueus que aquí. Primer van anar a viure a Zamora fins que acabada la guerra, van tornar a viure a Barcelona on ja els havia agradat. En Max va començar a anar a l’Escola Alemanya. Quan aquesta es tanca l’any 1945 un cop derrotada Alemanya, acaba els estudis a l’escola Miramar.

Com a conseqüència de fer llit unes setmanes per una malaltia, es va passar hores llegint l’Enciclopèdia Sopena i va descobrir que aquí a Catalunya tenim una llengua amb escriptors importants i una literatura pròpia comparable a la d’altres països. Com que no sabia escriure-la, es va apuntar a uns cursos amb els Sr. Triadú i el Sr. Oriol. Un dia, el seu veí d’escala Jordi Maluquer i també amic li va regalar “Primera història d’Esther” de Salvador Espriu i aquesta lectura el va convertir en un addicte incondicional d’Espriu i del català. Comença la Universitat als 16 anys estudiant Químiques que era el que agradava al seu pare i Dret que ell volia. Allà coneix l’Albert Manent i es faran amics, així com amb Joaquim Maluquer, Rafael Tasis i Joan Triadú que publiquen una revista en català a Sao Paulo!! per la impossibilitat d’editar-la aquí. L’any 1956 juntament amb en Ramon Bastardes publica “Revista de Catalunya”, una revista eclesiàstica de l’Abadia de Montserrat aprofitant que hi havia una llei que no es podia censurar cap publicació eclesiàstica. Es fusionen amb “Serra d’Or” del cor montserratí i sota la protecció del pare abat Aureli M. Escarré. Va ser la revista en català més important de Catalunya i en ple franquisme encara. S’editava en forma totalment altruista. Cahner sempre hi va perdre diners.

L’any 1957 hi ha els fets del Paranimf i la policia els deté a tots acusant-los de propaganda il•legal. En Cahner, per tenir passaport alemany, el cònsol a Barcelona el treu de la presó. Va suspendre Químiques i va tenir l’excusa per deixar-les. A la Universitat és on s’activa la seva consciència cívica. Cahner, impulsat per Josep Benet i els altres companys varen inscriure una editorial amb el nom d’Editorial 61, però que va acabar sent Edicions 62 de gran reconeixement fins avui, on hi van col•laborar els autors més importants de l’època. Va ser, però un projecte que el va portar a la ruïna, i també al seu pare que l’havia ajudat. Sense diners, Cahner es ven el seu cotxe per poder publicar “Nosaltres els valencians“ de Joan Fuster que va ser un gran èxit i el va salvar.

Després d’estar uns mesos expulsat per col•laborar amb el catalanisme, quan torna, endega l’Enciclopèdia Catalana amb Ernest Lluch i Jordi Carbonell i amb el suport financer de Jordi Pujol i Banca Catalana. Van tenir molts problemes, els van embargar, però l’ajuda d’en Pujol els van salvar i van poder continuar el projecte. L’any 1972 funda Editorial Curial, on era més important l’obra que es publicava que els diners que donava, apostant sempre per la qualitat. Publica també el Diccionari Etimològic i l’Onomàsticon de Joan Corominas el gran savi, i amb un gran èxit editorial que encara avui dia es reconeix com a publicacions fonamentals.

L’any 1979, Jordi Pujol, tot preveient que guanyarà les eleccions va en bicicleta des de Premià on viu fins a Sant Vicenç de Montalt on vivia en Cahner i li ofereix la futura Conselleria de Cultura. En Max ja comença a treballar-hi 7 mesos abans de les eleccions tot preparant la possible conselleria. Després de les eleccions la feina feta va donar fruits. No tenien lloc, ni gent ni gaire diners, però amb un petit pressupost, al llarg dels quatre anys que Max Cahner va ser al capdavant de Cultura, va dissenyar la restauració de les infraestructures culturals laminades durant el llarg franquisme, així com la normalització del català, la modernització de la cultura catalana i va fer possible l’ús social de la llengua catalana.

Va buscar els millors en el seu camp independentment del partit que militessin. Jordi Bonet, Aina Moll, Miquel Porter entre molts d’altres. No tenien ni cotxes, anaven pel pobles a preguntar què necessitaven quan a cultura, amb una feina ingent que van saber fer bé. Dirigia el departament amb ma de ferro per la seva timidesa i deia “Qui fa feina s’equivoca, qui no fa res, no s’equivoca mai”. L’any 1984 no li renoven el càrrec. En aquest quatre anys, es va fer una feina immensa. Va construir amb materials sòlids i durables tota la bastida cultural d’un país: La Gran Enciclopèdia Catalana, Editorial 62, i les obres d’en Joan Coromines que ell ja havia publicat. Com a conseller va endegar l’Arxiu Nacional de Catalunya, La Filmoteca, el Poliorama donant una gran empenta al teatre en català, el Teatre Nacional, l’Auditori Nacional, TV-3, el Centre d’Art Santa Mònica, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), la restauració de Poblet, una gran xarxa de Biblioteques, Catalunya Ràdio etc.. També la Llei de Normalització Lingüística que no havia existit en cap país i que s’ha demostrat una obra cabdal per la restauració de la llengua catalana.

Quan no li renoven el càrrec, deixa la política però no la feina. Torna com a professor de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, reprèn “Revista de Catalunya”, és  rector de la Universitat de Prada, director del diari AVUI i comença a escriure una obra “Literatura catalana de la decadència” en diversos volums que són autèntiques lliçons magistrals, recuperant tota la literatura catalana que s’havia cregut inexistent sobre uns segles que havien considerat orfes de creacions catalanes. Un dia el Sr. Cahner va cridar al mateix Sr. Joan Tres per demanar-li ajuda, i així ho va fer. Encara avui el Sr. Tres continua editant l’obra. Va demostrar així, que aquells que en parlaven ignoraven la realitat de la producció en català des de el Decret  de Nova Planta fins a la Renaixença. Una època que s’havia titllat de “decadència de la llengua catalana”.

Max Cahner forma part d’una generació de patriotes convençuts. Mai van regatejar esforços ni serveis per servir el país. Era un savi, un humanista i noucentista rigorós, actiu, i molt sovint també intransigent que feia difícils les relacions si no el coneixies bé. Amb una visió àmplia i universal, va col•locar la cultura del nostre país a una alçada considerable, comparable a les grans cultures europees, tot pensant d’on veníem, d’uns segles foscos i de repressió. Va posar els ciments de la cultura que actualment tenim, gaudim i exposem al món com a país.

No s’ha fet encara el reconeixement degut a la seva gran obra.