La conferència fou impartida el demecres 30  d’ abril

“Hanna Arendt, responsabilitat i judici”

Sra. Fina Birulés. Professora de filosofia de la UB

Hanna Arendt va néixer a Linden, Hannover (A LEMANYA) el 14 d’octubre de 1906 i va morir a la ciutat de Nova York el 4 de desembre de 1975. Fou una politòloga alemanya d'origen jueu. Va estudiar filosofia i teologia a la universitat de Marburg  amb el filòsof i pensador nazi Heidegger amb qui va tenir una breu relació. Va ser una pensadora que va escriure sobre l'activitat política, el totalitarisme i la modernitat. Sovint ha estat descrita com a filòsofa, encara que ella sempre va rebutjar aquesta categoria, perquè la filosofia concerneix a l'home en singular. Ella va enfocar el seu treball des de la perspectiva que són els homes i no l'home qui habiten la terra. Entre les obres que va escriure destaca  Els orígens del totalitarisme, on reflexiona sobre el concepte de totalitarisme (nazisme, estalinisme...)

L’any 1933 va ser inhabilitada per l’ensenyament per ser jueva i aquell mateix any escapa a París, on també va ser perseguida , internada en un camp i finalment va poder fugir l’any 1940 via Txecoslovàquia, Espanya, i Lisboa, i arriba a Nova York on s’hi va quedar. Era professora de filosofia i escrivia llibres i articles a revistes, quan l’any 1961 és enviada pel diari New Yorker  per assistir com a oient al judici d'Adolf  Eichmann, criminal i militar alemany (que havia estat localitzat i segrestat a Argentina i portat a Jerusalem d’amagat ) tinent coronel de les SS, i responsable directe de les deportacions als camps de concentració alemanys dels jueus que vivien en els països ocupats. Eichmann va ser jutjat, condemnat i ajusticiat. Els seus articles sobre el procés d’ Eichmann es reuneixen en el seu polèmic llibre Eichmann a Jerusalem (editat amb el subtítol “Sobre la banalitat del mal”)  Aquesta obra va ser molt polèmica, ningú la va entendre i ella va ser acusada, fins i tot, de deshonrar el judaisme. La van censurar fins que va poder explicar-se.

La banalitat del mal

A partir dels articles i del seu anàlisi  Hanna Arendt va fer seva  la frase feta de “la banalitat del mal” per expressar que algunes persones actuen dins de les regles del sistema al que pertanyen sense reflexionar sobre els seus actes. No es preocupen por las conseqüències d’aquests actes sinó només pel compliment de les ordres. En resum són «persones normals», a pesar dels actes que porten a terme. El que Hanna Arendt va escoltar de les declaracions de l’ acusat i el que va veure en el judici d’ Adolf Eichmann la varen colpir de tal manera que va qüestionar-se com pot ser possible que un ésser humà estigui tan mancat de reflexió que el portin a ser un criminal només per seguir les ordres dels seus superiors, sense pensar res.

Hannah Arendt profunditza sobre la complexitat de la condició humana i alerta de que és necessari estar sempre molt atent a la situació per evitar que ens passi el que ella va anomenar la «banalitat del mal». És un fenomen que ella veu en el judici: la incapacitat de tenir cap criteri per separar la responsabilitat dels grans crims comesos. Arendt diu:“M’impressiona la imparcialitat del personatge, un ser ni demoníac, ni monstruós, però capaç de cometre actes monstruosos sense raons reals” Per Arendt, és un ser humà incapaç de distingir entre el bé i el mal, que “pot separar la feina i el treball” de la seva vida privada i familiar. El considera un tipus incapaç de pensar. Complir les ordres era el més important. I aquí es presenta l’abdicació de la capacitat de pensar com molts van fer a Alemanya i que Arendt va remarcar.

Allò que s’havia donat per llei, s’esmicola i es canvia el “no mataràs” pel “mataràs”. Arendt distingeix entre pensar i conèixer. El pensar no comporta cap activitat, és una empresa solitària, i proposa estudiar els filòsofs per aprendre a pensar.  Nietschze ja va dir “La moral es pot arribar a envilir”. Sòcrates diu : “És millor patir el mal,  que provocar el mal, seria millor per a mi estar en desacord amb els altres que ser-ho amb mi mateix”.  També Shakespeare  en boca de Ricard III ens diu : “La consciència és una cosa que han inventat els febles”, i Montaigne: “La llibertat només existeix quan l’individu pot exercir el poder sobre ell mateix”. Arendt diu que ens deixem portar pel que pensen i fan els altres, i recomana pensar amb mentalitat extensa, posar a prova el propi judici des d’altres perspectives possibles. Hem de pensar i repensar  davant de totes les situacions el que fem i diem. Els que miren l’escena saben que és possible altre cosa, però és perquè la miren i no hi estan intervenint. La imaginació ens fa present coses que no tenim a la vista. Arendt diu que podem jutjar perquè no hi érem. Sempre ens podem demanar responsabilitats, no perquè varem obeir sinó perquè varem col•laborar en certes situacions.

Ella en tot moment es fa la pregunta: “ Hi ha alguna relació en la capacitat de pensar i discernir entre el bé i el mal ?”.

Ho argumenta dient : “El fet de pensar interromp el què estem fent. Quan deixem de pensar responem amb prejudicis”

“El diàleg silenciós en un mateix és el que ens permet d’ anar endavant”

I com a conclusió Hanna Arendt  fa una “Decidida crida a la responsabilitat  política”. Entenent aquesta responsabilitat com una acció de continua reflexió sobre  quins efectes pot tenir una o altra acció en la societat.

Quan Hanna Arendt va publicar les seves conclusions, va ser molt criticada pels amics, pels enemics i per tota la societat. Se la va acusar d’ atacar fins i tot els jueus, perquè havia dit que en tot aquell horror de l’Holocaust les pròpies autoritats jueves no es podien excloure de responsabilitats. Finalment va ser reconeguda i acceptada. Va continuar fent classes a les universitats de Princeton i Xicago, així com va rebre premis internacionals com el Sigmund Freud ó el Lessing.