La conferència fou impartida el dimecres dia 4 de juny.

“La capella dels Dolors de Santa Maria, una cruÏlla artística”

Sr. Francesc Miralpeix i Vilamala. Professor d’història de l’art de la UdG.

El pintor Antoni Viladomat i Manald,  ( Barcelona 1678-1755), és un dels pintors més importants del barroc espanyol del segle XVIII. Fill del daurador Salvador Viladomat i Ràfols, nascut a Berga, i de la seva esposa Francesca Manald, les seves primeres lliçons van tenir de professor, Pasqual Barlon i Savall, també nascut a Berga, i, autor d’algunes de les pintures del monestir de Sant Cugat, a la mort d’aquest primer professor, va entrar en el taller de Joan Baptista Perramon on va estar-hi entre sis i nou anys. Cap el 1711 fou col•laborador del pintor italià Bibiena, artista de la cort del rei Carles III a Barcelona i que va influir en la seva producció.

En el segle XVIII, els pintors no tenien el costum de firmar els seus quadres, ja que el que tenia nom era el taller on treballaven i un quadre podia ser pintat per diversos pintors. Degut a aquest costum només s’ha trobat la firma d`Antoni Viladomat en una obra, a Blanes. En aquell temps tampoc els pintors podien treballar pel seu compte, es tenien que col•legiar i pagar una quota al Gremi. Viladomat no va voler acatar mai aquesta llei, ni formar part de l’esperit menestral i gremial del Col•legi de Pintors de Barcelona, els quals li van posar plets, que Viladomat sempre  va guanyar, tant a l`any 1723, com al 1739, per això mai va formar part de la disciplina gremial del  Col•legi, es dóna el cas que tenia com a deixebles a fills dels que li posaven el plet, tal era la seva vàlua com a pintor. Més tard, aquesta indisciplina li va salvar la vida, l`any 1714 no va anar a la guerra, on sí hi van anar els pintors col•legiats més importants d`aquell moment, formant part de La Coronela que defensà Barcelona, juntament amb tots els altres gremis.

Dins la vida d’en Viladomat podem distingir tres grans moments que van afavorir la seva obra. El primer, quan encara viu,  va tenir un enorme reconeixement dels seus companys i de la societat. És un artista complert, que acaparà tot el ventall artístic de la seva època i que contribuí a augmentar els seu prestigi i consolidar el seu taller,  sempre ple de pintors i artistes destacats en bells oficis.

El segon moment important va ser a finals del segle XVIII, quan l’Academia de San Fernando va encobrir un atac a tot el que representava el Barroc dient que era un art que empobria la industria , i va haver una lluita contra tota l’estètica barroca. L’obra d’en Viladomat va sobreviure a tota aquella fúria destructiva, també en els temps de la guerra “del francès” amb Napoleó, així com quan la desamortització dels convents, les obres d’en Viladomat se salvaren novament. Sempre hi havia algú disposat a salvar, traslladant o amagant la seva obra, potser degut al seu reconeixement.

I el tercer moment que va servar i revalorar la seva obra, és a partir de la Renaixença de l’últim terç del segle XIX, quan en la majoria de col•leccions públiques i privades del país, tenir quadres d’en Viladomat donava cert relleu cultural. Viladomat va ser considerat dins dels catalans il•lustres com el continuador de la gran tradició pictòrica de l’època medieval catalana. Se li va dedicar un carrer a Barcelona, al costat de noms tan reconeguts com Zurbaran, Velázquez, Goya o Alonso Cano. També van posar el seu nom a la façana del Palau de Belles Arts.

Abans de 1708 no es coneix gaire res del pintor. L’any 1714, i formant part de la Coronela que va defensar Barcelona del setge de les tropes borbòniques, hi van perdre la vida els seus dos grans mestres i molts dels oficials dels seus tallers. Com que Viladomat no estava agremiat no va participar-hi i així es va salvar, iniciant la pintura catalana després del 1714. Viladomat es dedica als grans encàrrecs de temàtica religiosa de l’època. Fonamental el conjunt conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya amb nombrosos dibuixos, els quatre quadres de Les Estacions, i algunes natures mortes. Ell explicava històries de la vida religiosa. Abans de la guerra els grans cicles de pintura de l’església havien quedat antics i a finals del segle XVII ja havia començat la renovació. Després de la guerra, i a partir del 1720 emergeix un pintor sense gran competència dins la seva categoria. Té un llenguatge senzill, clar, menys barroc i de gran familiaritat. Hi ha obra seva a Barcelona, Mataró, Sau, Palamós, Cardona i Berga entre d’altres llocs. Forma un gran taller per assumir tants encàrrecs amb molts ajudants treballant a l’hora, treballa en el gran retaule de Barcelona a l’església de Sant Sever. A la Cartoixa de Montalegre va pintar un cicle sobre la vida de Sant Bru, que va desaparèixer quan la guerra, el mateix que va passar amb les pintures del convent de Berga sobre Sant Francesc.

L’any 1724 el Prior General dels franciscans a Barcelona, Fra Francesc Moragues li encarrega el cicle de pintures dedicat a Sant Francesc, i que és l’obra que li dóna més rellevància i reconeixement, que acaba l’any 1733 on s’explica la vida del sant en 20 quadres amb 20 escenes de gran format: 3,80 m per 2,50 m,  una obra extraordinària, també actualment en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Els monestirs col•locaven les pintures en els claustres més propers a les porteries per fer-los més visibles. Tenir unes bones pintures donava valor a les ordres que les encarregaven. Eren escenes senzilles i naturals. Els temes els escollien els que encarregaven l’obra. Així, els servites demanaven temes sobre la Corona Dolorosa de la Verge, els terciaris sobre la vida de Sant Francesc, l’ordre de Sant Felip Neri sobre l’oració mental  etc...

A Mataró, l’ordre dels servites, havia encarregat decorar la seva Capella dels Dolors, amb l’annexa Sala de Juntes de la Confraria, adossada a la mateixa Basílica de Santa Maria. Es creu que va ser començada abans de la guerra pel gran pintor Joan Gallart, sobre tot en la part del sostre. Després de la guerra li van passar l’encàrrec a Viladomat, el millor del moment. El pintor va fusionar dos grans cicles: el primer, les 14 estacions del Via Crucis, i el segon, els 7 Dolors de la Verge. Aquesta capella, està presidida per una imatge de la Verge dels Dolors que li dóna nom, obra d’en Joan Vila molt expressiva. A la part baixa, el pintor hi interpreta el dolor, a dalt, la Glòria de la Verge. Es va acabar el 1737. A la Capella dels Dolors de Mataró, Viladomat fa servir totes les arts del moment. Arquitectura, pintura, escultura, orfebreria, forja, retaules, tribunes laterals, cor ...amb colors daurats i foscos, ja que, en aquells temps del final del barroc, es treballava tot el conjunt perquè “lluís”, estigués net i endreçat i que oferís un gran efecte visual. Un dels pocs llocs de Catalunya on hi són representades totes aquestes arts i que fan d’aquesta capella una obra extraordinària del barroc català i a Viladomat com el gran mestre dels temes religiosos, d’una gran sobrietat i defugint sentimentalismes exagerats, arribant en certs moments a un gran misticisme.

L’any 1902 es va fer una gran exposició a Barcelona “Obras de Arte Antiguo”, amb prop de 1850 obres de diferents autors, on l’obra que donava la benvinguda era el retrat de Viladomat. Ara, sabem que el seu corpus d’obra ronda les 320 pintures i dibuixos. Malauradament, la major part d’ aquesta obra, que havia anat a parar a mans d’un senyor afrancesat de Berga, van ser cremades quan la guerra. Viladomat va ser el pintor més destacat de Catalunya del seu temps, i actualment es reconeix la seva gran vàlua per la seva tècnica acurada, i el seu interès pel paisatge, que molt sovint reflecteix els celatges i la llum pròpia de les terres catalanes i se li dóna el just valor que li pertoca.