• Increase font size
  • Default font size
  • Decrease font size
Home Arxiu Conferències Conferències curs 2014 - 2015 08/10/2014 - Poesia Catalana contemporània amb veu de dona
Missatge
  • Avís Legal

    Aquesta web utilitza “cookies” pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, accepta l’ús que fem de les 'cookies'. Pot canviar la configuració de “cookies” en qualsevol moment en el seu navegador.

    Més Informació

La conferència fou impartida el dimecres 8 d’octubre

Poesia Catalana contemporània amb veu de dona

Laura Borràs i Castanyer, Filòloga catalana. Presidenta de l’Institut de Lletres Catalanes.

Les dones malden per tenir una veu pròpia, i en tenen moltes en l’escriptura. Les poetesses que he triat, la Maria Mercè Marçal, la Montserrat Abelló i la Zoraida Burgos, son una gran representació de la producció catalana en poesia. De totes elles solament la Zoraida Burgos és avui dia viva. Cada autora té la seva personalitat que es reflecteix clarament en la seva poesia.

Segons l’antigor grega, va ser Prometeu qui va robar el foc a Zeus per donar-lo als homes i Zeus el va castigar lligant-lo a una columna i enviant-li una àliga a rosegar-li el fetge cada dia però que es regenerava cada nit, així el càstig era etern. Prometeu creu que ell ha fet bé de portar el foc, que vol dir el coneixement, la saviesa i l’esperit d’iniciativa als homes. Però Zeus pensa castigar-los i crea la primera dona mortal, Pandora, nom compost pels mots grecs PAN i DÓRON que vol dir “Regal de tots els Déus”, en referència a tots els dons amb que els Deus van obsequiar la dona. Afrodita la bellesa, l’amor i la fecunditat, Hermes la dialèctica, l’escriptura, i l’art, i així tots els Deus. Zeus li dona a Pandora una gerra tancada, (la paraula caixa s’origina quan Erasme de Rotterdam en un error de transcripció la va convertir en caixa, abans d’Erasmus era una gerra o àmfora ) i li diu que no la obri mai. Zeus deixa Pandora davant d’Epimeteu amb qui es casa,  llavors, Pandora obre la gerra i comencen a sortir tots els mals i s’escampen pel món totes les desgràcies. Quan Pandora, espantada, tanca la gerra, solament a quedat dins l’esperança que és la que encara tenim tots els mortals. Les poetesses que avui comentem són un bon exemple d’aquests dons com la saviesa i l’art.

També Eva, la primera dona mortal, la que obre el pecat al món, i que agafa la forma primera de serp amb la llengua viperina que algú atribueix a les dones. Però el que buscaven era la saviesa.

La Maria Mercè Marçal, que va morir molt jove, i és coneguda per la seva divisa poètica que diu: A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa,  i de nació oprimida i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” .

Aquest agraïment als Deus i que per molts no seria cap regal, ella l’accepta i el reivindica per mostrar-nos el poder de ser dona i la força de l’escriptura. I diu “Emmarco amb quatre fustes un pany al cel, el penjo a la paret i escric amb guix el meu nom a sota”. Ella vol donar veu a la dona, posar-li nom i condició de dona, tot i que ho fa amb guix, que es pot esborrar. A la seva poesia tria un conjunt de temes on les protagonistes son dones. En dedica una a la seva filla Heura, on reivindica la maternitat, que és una temàtica que fins que no hi ha poetesses no apareix aquest tema en la literatura. Ella veu el seu embaràs com una invasió, una nova vida que modifica el seu cos i la vida que porta fins ara i la que portarà, i que és el que la maternitat fa per la dona. Explica l’espai físic on porta la criatura. “Heura, que m’envaeixes el ventre i la follia. Per tu jo seré el sol, la lluna granada i una casa amb pou i trull” “Mai cap amant no ha gosat arribar tan al fons del meu cos, visc en tu... Creixent amb tu la mar i jo som un ”Intenta racionalitzar l’experiència del seu cos davant l’embaràs i també després amb la malaltia. La vivència de la malaltia, un càncer de pit, que serà qui després d’una lluita acabi amb la seva vida. En el llibre “Raó de cos”, ella que escolta el seu cos diu: “Jo covava l’ou de la mort blanca sota l’aixella i arran de pit, i cegament alletava l’ombra de la nit”. I demana als seus. “No ploris per mi mare, plora amb mi” Perquè així diu que la sent més a prop, que l’acompanya.

La Laura Borràs diu que va llegir aquests  poemes quan el seu pare estava malalt de càncer i que els va veure diferents, i entén que era ella la que havia canviat per la malaltia propera del pare. Viure és un contracte que signem, del qual no volem saber com s’ha d’acabar aquesta vida, que és el final. La Maria Mercè diu que aquest contracte acaba amb la mort. I així diu “Res no et serà pres, vindrà tan sols l’instant d’obrir la ma dòcilment i alliberar la memòria de l’aigua perquè es retrobi amb l’aigua”. Que vol dir deixar la vida. “Morir potser només és perdre forma i contorns, desfer-se, decréixer, des néixer”  És l’acceptació del cicle de la vida, una aportació que la Maria Mercè ha fet a la poesia i el final de la seva extraordinària vida literària.

La Zoraida Burgos, que encara tenim amb nosaltres va néixer a Tortosa. És una dona petita, pintora tardana i encara més poetessa tardana. Algú va dir que hi ha autors que produeixen la seva obra de forma irregular. Zoraida diu que ella n’és un d’aquests autors irregulars i tardans. Però per a ella cada paraula escrita és un batec de vida que vol donar-se. L’escriptor portuguès Antonio Bandeiras diu que Zoraida Burgos és una autora de silencis. Quan comença a escriure diu “Torno de l’exercici d’escriure un text sense escriptura” perquè ella havia estat expressant el que volia amb la seva pintura. Ho diu en el llibre “Absolc el Temps”. Però també, quan arriba a l’escriptura diu “No conec cap altre món millor”. Per a ella són importants la producció literària, la pintura i els silencis, sobre tot els silencis. Quan parla del temps, i sabent que la vida és fluència contínua, ella vol deixar la seva veu i diu “El temps és l’arena que sense pietat llisca i que mai s’atura” Aquí es refereix als rellotges d’arena. Es baralla contínuament amb la vida i amb el temps. Com quan diu  que és escrivint quan podem capturar el temps, perquè el poema el guarda per a tothom. I afegeix: “Quan la veu ha emmudit, inventem el silenci”,  el temps acull els contrallums opacs dels silencis, la passió dels amants i el vers reté el gest al dit del calfred dels temps i torna la veu amb la qual podem segrestar i guardar el poema. És una poetessa dels temps i dels silencis que sap posar veu als records i al temps que sense pietat s’escola i que mai podem atrapar i com ho sap bé, diu “Emmudit el temps, acollim els silencis..” Així comença un poema del llibre “Només la veu”.

La Montserrat Abelló va acompanyar la Laura a visitar la Joana Raspall, la poetessa que ens va deixar l’any passat. La Joana Raspall, que havia fet 100 anys i havia rebut la Creu de Sant Jordi havia estat una bibliotecària en temps difícils per la nostra llengua, quan el català estava prohibit. Però ella, guardava les paraules. Escrivia els mots del català oprimit, en papers i els guardava en capses de sabates. Quan va arribar la democràcia ella tenia la gran feina feta: les paraules de la nostra llengua guardades i ordenades, i així va poder publicar el seu Diccionari. També era una gran poetessa sobre tot pels nens, i també HAIKUS. La Montserrat Abelló es pensava que ella era la degana de les lletres catalanes (en tenia 95), i van estar molt contentes totes dues aquell dia que es van conèixer. La Joana deia: “Estic amoïnada, perquè jo ja no sóc jo, sóc com una ombra de qui vaig ser, en aquesta edat no és fàcil de pensar, és hora de plegar”. Va escriure molts poemes per nens, ella deia “Els nens són nens, però no són rucs”.

La Montserrat Abelló va tenir una vida difícil. Es va haver d’exiliar per la guerra. Va viure a Xile molts anys on es va casar i va tenir tres fills. Per això diu “Primer es va imposar la vida, cuidar de la família, i després va venir i va guanyar la literatura” I que ja mai va deixar d’escriure. Abelló diu “Si no escrivís és com si no existís” “Si no puc escriure em desconec, oblido qui sóc i temo que hauré de tornar a confegir-me”.  Primer faig les coses que em pertoquen fer i em canso, i després faig el que m’agrada, o sigui, escriure. A Xile va fer de professora d’anglès i va traduir molts poetes anglesos a l’espanyol, sobre tot dones. Ella diu que l’escriptura és un lloc on poder ser. I així escriu :

“Cada nit un poema.

Sobre el full solitari la mà es mou.

Dins la quietud contemplo la soledat de la nit,

i sento com si tingués algú arran de pell.

A frec de llavis.

Si em calgués escollir, em quedaria amb la ploma a la mà”


Totes dues van tenir una mort viscuda, amb ganes d’acabar. Havien aconseguit accedir a l’escriptura dins el franquisme, tractant d’escriure per millorar la llengua.

Per acabar un altre poema de la Montserrat Abelló :

“Les paraules se m’entortolliguen a les mans,

em costa desprendre-me’n,

se m’amoroseixen entre els dits i es tornen dolces.

I servo la tebió de moltes mans, de cossos,

de la tremolor de llavis entreoberts

i el tacte de la pell encesa de desig.

La suavitat de parpelles closes, trèmules davant d’ulls

que endevino plens de guspires,

sóc amb vosaltres, a través de la pell,

d’aquest cos que estimo.”


La Laura Borràs va acabar amb una frase d’una altra gran escriptora, la Mercè Rodoreda que va dir

“Les coses importants són les que no ho semblen”  I les dones ho han fet veritat.

 

 
Aules Sènior de Mataró - Carrer d'en Pujol, 15-17 - Tel. 93 790 80 92 - 08301 Mataró
Disseny per: