La conferència fou impartida el dimecres 7 de gener¬ de 2015.

``Sobre el coneixement d`un mateix: la identitat´´

Sra. Begoña Roman i Maestre. Professora de filisofia de la UB.

El més important de la nostra vida és el coneixement d’un mateix, aquesta acció te a veure amb l’ètica, un és el que fa, desfà i refà, no el que diuen que és, no complir les normes es forjar-se el caràcter,construïr-se. A l’oracle de Delfos li preguntaven què havia de fer i la resposta,  és conèixer-te a tu mateix. És molt gran la importància de la identitat, cal forjar-te-la. No és de saber qui sóc, sinó de voler ser qui sóc. El nucli és, tingues cura dels teus pensaments, ja que aquests esdevindran actes, els quals,  repetits seran hàbits, i aquests constituiran el teu caràcter, i que tan poden ser virtuts com vicis. Si no vigiles els teus pensaments , si no son ètics, el resultat seran els vicis, que et portaran a la destrucció del teu caràcter. Qui ha treballat el seu caràcter que configurarà el seu destí,  és la millor manera de viure conforme a un mateix, per poder pensar de tenir una bona vida.

Hi ha unes raons biològiques, unes bases orgàniques que tenen a veure en el meu temperament, hi ha qui el posa com a excusa del seu actuar poc correcte. Diu jo soc així, ho he heretat !, però avui dia ja se sap que el caràcter heretat només influeix un  30 % en la nostra manera d`actuar, i a més tot allò que t’ha tocat viure,  el restant 70 % és el que té a veure amb el que un fa perquè vol fer-ho. L’ètica diu que amb aquest 70% t’has de forjar un bon caràcter, es la teva responsabilitat, no hi te res a veure l`herència. Tothom neix amb uns valors biològics, el més important  és què faig jo amb aquests valors. La força de voluntat per a treballar en el que et manca és el que necessites, hem vingut al mon per a treballar-nos amb els nostres talents, les nostres capacitats amb relació amb altres persones i amb un mateix. Als creients també els ajuda la transcendència.

El que sóc no és el cos solament. Descartes diu “Penso, ergo sóc”. No contemplar sense fer res el que un és, sinó treballar per a ser,  i no val la introspecció per a conèixer-se , sinó la relació amb els altres, no solament amb el nostre cos, també amb l`estabilitat de la ment. I aquesta estabilitat no es només física, es necessita una vida assossegada, amb un mateix i amb els altres, omplint i tapant forats, és el que ha de fer l`esser humà tota la seva vida, desenvolupar capacitats, mai està conclòs, pot esdevenir, enigmàtic, assassí, o esser creador. Jean Paul Sartre va dir “L’ésser humà és un animal enigmàtic, haig de tenir cura de mi mateix amb força de voluntat”. Relacionar-se per a fer-se millor, vigilar les amistats que s`escullen, tenir en compte la dita”diguem amb qui vas, i et diré qui ets”, i Haegel diu “No som el jo sinó nosaltres”. No hi ha dos essers humans iguals.

No ens podem conèixer nosaltres mateixos, ja que som objecte i subjecte, és una missió gairebé impossible, no estem en condicions de fer-ho. Un mateix no està mai en condició d’imparcialitat. Però ho hem d’intentar sempre. Hi ha persones massa exigents amb si mateixos, o bé els que sempre estan bé i es creuen superiors. Son les relacions que jo tinc amb els amics i la família  el que em permetran conèixer el que jo sóc. Només amb la mort es pot definir el que una persona era. La persona ha de canviar mentre hi ha vida, té aquesta possibilitat i alhora obligació, s`ha de conèixer a sí mateix per poder treballar i millorar-se un mateix, no amb reaccions sinó amb decisions. La identitat, que es revela en el caràcter, és la nostra essència, el que fa que jo sigui jo i no una altra persona, els trets que caracteritzen la meva manera de ser.

Malauradament això passa més sovint quan passem moments difícils, perquè és llavors quan estic pensant amb els altres. Els estoics van dir “El que més ajuda a coneix-se’ns és el dolor”, només amb el dolor sóc capaç de fer veritables actes d’afirmació personal.

La memòria ajuda a conèixer la identitat d’una persona, és una història narrada a un mateix, el temps ens transforma, el que roman a la meva vida és la identitat. L’esser humà es un animal enigmàtic, pot fer historia, decideix la seva historia i la de la seva època, construeix la ciutat, escriu, parla, tria, fa futur. Hem de treballar per millorar aquest nostre món, per ajudar a tots a sortir-ne. Necessitem deixar rastre. La memòria de les emocions és fer de caixa de música, les cançons que em van agradar i que formen part de la meva vida, de la meva època i de la meva identitat. Sant Agustí va dir “estima i fes el que vulguis”, o estima’t a tu mateix per a poder estimar els altres.

La persona, quan neix, és com un camell, el carreguen amb tota mena de coneixements i obligacions (què has de fer, què no pots fer, fes bondat..), però amb el temps a d`esdevenir lleó, que ha de defensar el territori, el d’un mateix. És llavors quan  és revela , i decideix el que vol i el que no. Tots han de tenir i passar aquesta època, però no és feliç el que està enrabiat, el millor es ser infant ,que juga a l’etern retorn, es recrea amb el joc d’una única oportunitat sobre la terra, que quan es miri a sí mateix ,tingui un cert orgull de la feina feta.

I com va dir Nietzche “Els pensaments ens porten als actes, aquests als hàbits, que formaran el caràcter, que ens portarà al destí”. Aquí entrem nosaltres per treballar i conduir la nostra vida.